Barcelona, 26 de març de 1887

    

 

 

Estimadíssima Perla,

 

   

 Només quatre ratlles per fer-te saber que vàrem arribar sense novetat a Barcelona i que hem reprès les nostres vides quotidianes, tot i que amb alguns canvis que t’explicaré tot seguit.

   

El viatge va ser horrorós; pitjor que el d’anada. Cinc hores de tartana, fins a Flaçà amb un fred espantós i sentint contínuament les picabaralles de la Francesca i de la Julieta. Amb prou feines vaig poder fer una becaina i vaig arribar amb els ronyons destrossats i amb un mal de cap que encara em dura. Sort que un cop al tren vaig poder canviar de compartiment i vaig dormir tot el camí fins a Barcelona.

 

 Tant de bo que la construcció d’aquest tramvia s’acabi aviat. Quan funcioni no descarto fer algun dia un nou viatge a Palamós i mirar de trobar-te. Qui sap...  

 

 A la Lírica les coses s’estan precipitant per moments; sembla irreversible que la Francesca i en  Roberto se’n tornen cap a Itàlia, tot i que personalment penso que en Roberto no té les qualitats mínimes per dedicar-se al cant. La Francesca és una altra cosa: li falta molta tècnica, però té caràcter i és tossuda, i això la pot ajudar si és disciplinada i segueix estudiant.

 

 Potser a la llarga ella triomfi i en Roberto esdevingui la seva ombra. Desitjo de veritat que els vagi be. En Roberto, de fet, és un bon noi.

 

 Pel que fa a en Mariano, està totalment encegat amb la Julieta. La noia és bonica, però no serveix per a la música. No els hi veig cap futur. En Mariano és un tipus voluble i qualsevol dia els seus ulls es giraran cap a una altra banda i  s’oblidarà de la Julieta. Quan això passi, tant de bo que aquesta noieta tingui el seny de tornar-se’n a Palamós i no quedar-se a Barcelona. En cas contrari, segur que faria mala fi.

 

 La resta de la companyia està molt revolucionada: els quatre tenors, solters empedernits, han reprès les seves visites periòdiques a les tavernes del carrer de Robadors, alhora que, d’amagatotis i d’acord amb la Carlota i la Membrano, estan buscant un nou apoderat per a la Lírica. Em sembla que abans de gaire en Mariano  s’ haurà de buscar-se una altra feina. A més, la Membrano està decidida a ocupar la plaça de  primera soprano que la Francesca deixa vacant. Les auries de sentira a ella i a la Carlota posant de volta i mitja a la Julieta.  

 

 Pel que fa a mi, els esdeveniments d’aquests darrers dies m’han fet pensar molt i m’he adonat que estic malaguanyant la meva vida. Em sento cansat i sol i no vull perdre més el temps amb aquesta companyia sense futur. De moment i com a cosa provisional, he acceptat un parell d’ofertes que tenia des de fa temps per donar classes de música a un parell de senyoretes de bona família, a la part alta, a Pedralbes, i també estic buscant una altra pensió per sortir del cau de brutícia on he viscut els darrers anys. 

 

També m’han dit que a Amèrica s’hi està obrint  un món de possibilitats noves. M’han parlat d’una orquestra que s’està constituint a Boston (La Boston Royal Philarmonic Orchestra) i que necessita un primer violoncel, que, com ja saps, és el meu instrument. M’ho estic plantejant, però em fa molta angúnia el viatge: gairebé un mes dalt d’un vaixell en alta mar no em fa cap gràcia. A més, em marejo.

 

D’altra banda, això voldria dir allunyar-me, qui sap si per arreu, de Palamós. I em penso que no m’hi veig amb cor. Tinc molt present tot el que em vas dir sobre nosaltres dos, i en els teus ulls hi vaig veure una decisió tan ferma que, per un moment, vaig perdre tota esperança. Però durant el viatge de tornada, mentre feia un trenca-son, em va retornar la lluentor dels teus ulls aquella nit que em vas treure de l’envelat i em vas dur a veure la lluna sobre teu mar; em va semblar sentir de nou  l’escalfor del teu cos i el frec dels teus llavis i en despertar-me vaig tenir la certesa que hi havia alguna cosa que em seguia lligant a tu, alguna cosa que no es podria acabar d’esborrar mai, per molt que tu i jo ens hi entestéssim.

 

 Perla, t’ho torno a dir, ara que tot està més reposat i que veig les coses amb més tranquil·litat: tu i jo som l’un per l’altre. No hi fas res en aquest poble ensopit. Hi ha tot un altre món per on m’agradaria portar-te agafada de bracet. Ets una dona extraordinària que es mereix ser feliç i crec que jo  podria fer-te'n més que ningú.

 

Si mai t’hi repenses, escriu-me. T’esperaré tot el temps que faci falta i et vindré a buscar des de l’altra fi de món si cal. T’estimo.

 

 T’envio la fotografia que ens va fer aquell fotògraf ambulant a la sortida de l’envelat i que es va quedar a la butxaca de la meva americana. Guarda-la tu si vols, o llença-la. A mi em fa massa mal veure-la cada dia sobre la tauleta de nit. No vàrem quedar gaire afavorits – em sembla que el fotògraf anava una mica begut- però la teva bellesa hi llueix esplèndida. Aquest tros de paper rebregat és la única cosa material que guardo d’aquests dos dies que per mi valen tota una vida...

 

  Teu per sempre,

 

 

 

Delfí