Agrupació Teatral La Gespa
Palamós -
Valoració del Públic: 9.64
1r PREMI DE LA 2a MOSTRA DE TEATRE AMATEUR
DE SANT FELIU DE GUÍXOLS
La Casa de les
Xives, el triomf deis veïns de dalt
Una de dues: o bé els temps
estan canviant, o bé ens han agafat de
tornada de tot. El fet que una agrupació
teatral de Palamós, La Gespa, -el seu
ambaixador teatral més ambiciós, tot s’ha de
dir-, aconseguís guanyar la IIa Mostra de
Teatre Amateur de Sant Feliu de Guíxols ens
fa pensar que totes aquelles histories de
rivalitats entre municipis ja formen part
del bagul dels records (amb les bufes que
s’havien arribat a donar fa uns anys alguns
vailets milhomes, que encara ten en les
galtes calentes!). El fet és que la gent de
la Gespa de Palamós van arribar i moldre i
van trencar una estadística bastant
inamovible :jo pensava que les coses anirien
d’una determinada manera (sabia que hi havia
una nota molt alta i encara que passessin
les setmanes ningú no la superava), i arriba
la Gespa, i ho capgira, com si res. Ja són
bastant així, els meus estimats Davids
Sagrera, Carles Garrido, Pepis, Telmes i
tota la corrua de noms que m’han acompanyat
els darrers anys en terres de Miquels,
Jordimassonis, Melis, Castellets i Canmonis.
Dic que són una mica així amb
coneixement de causa: he estat sis anys a
Palamós i conec la tradició dels atacats per
Barba rossa pel carrer del Perill, bo i
sortir-me’n acollit anys després per
l’esperit afable de la gàbia daurada dels
veïns del sud. Els primers sorpresos en
guanyar: els palamosins, perquè (i no és
voler crear mal ambient, o potser sí) en
l’obra que van representar sobre el tren, La
Tramviata, el dolent de la trama era el
pobre noi de Sant Feliu de Guíxols, l’etern
seductor galant raspat que és terriblement
deixat de banda, caricaturitzat com a
fatxenda i sòmines ja que es queda sense la
novia que qualsevol sogra voldria. I ara va,
i són els ganxons qui donen la màxima
puntuació a la Casa de les Xives
representada per uns palamosins folls d’una
dolça metzina teatral.
Però haurien obtingut el primer premi a Sant
Feliu o a Cannes, a Arbúcies, a Porto Alegre
o a Pequín: com Sant Miquel, allà on van
triomfen. Perquè tot i que feia més d’un any
que ja no estan per Xives, que estan per
altres obres d’entre dones, els palamosins
anaven a matar, com es diu a les grans
places, i a posar tota la carn a la graella.
I si van guanyar, realment és perquè ho van
suar. No la tenen més grossa: hi van posar
tot el que hi havien de posar.
Dita tota aquesta broma
seriosa, deixeu-me recordar que la Casa de
les Xives no és, ni serà, una broma o una
frivolitat. I ara adquireixo el to neutre,
tirant a seriós. Les guerres, ni les civils
ni les altres, no son ni frívoles ni
divertides i per tant, els arguments que es
porten a terme ambientats en aquestes
escenes són per definició crus, grisos,
encarcarats, ennavallats i necessàriament
tristos. Agres i tristos, com un capvespre
fred i negre de serial sentit i cru.
L’obra, molts la coneixeu, és
trista, fosca, especial, com un maldecap
esperpènticament tràgic. Però enmig de la
rutilant negror hi ha una Petra que llueix o
una germana petita, Trini, que creix
enèrgica, viva i alhora mortal, com les
flors dels revolts, com el jove que mor tan
aviat, com l’esperança buida d’una guerra
plena de contradiccions ètiques i morals. I
un pare, el meu sempre benvolgut Santi, que
hi és i no hi és en una contradicció
perpètua, pensant per què coi em fan fora de
casa meva, si jo sempre he viscut aquí i és
el meu racó de món. Una casa de les Xives
que va ser estrenada en castellà amb una
joveníssima Amparo Baró, al Moratín de
Barcelona, i al Marquina de Madrid, essent
un rècord de permanència escènica i amb dues
versions de televisió. Tot plegat, amb un
decorat esplèndid, una dicció
extraordinària, una direcció magistral, un
joc de llums i so terriblement precís, i un
savoir faire que ja no es pot dir amateur,
van fer que els últims en arribar, lluny de
pagar panyora, anessin més enllà del mite.
Llarga vida a la Mostra de Teatre amateur de
Sant Feliu de Guíxols a als seus guanyadors,
els veïns de dalt.
Text de Pere Carreras,
aparegut al Setmanari Àncora
