2006

 

 

LA CASA DE LES XIVES, de Jaume Salom 

...els homes, amb la guerra, estan com escaldats i pensen sempre en el mateix...” (Petra, acte I)

Gespa s’enfronta per primer cop en molt de temps a una obra dramàtica de text, on la força expressiva rau en la paraula i en els sentiments més que en cap altre factor.
La peça de Jaume Salom, estrenada el 1968, ja ha adquirit les característiques d’un clàssic a casa nostra. Tot i situar–se en l’escenari de la nostra Guerra Civil, el seu missatge pot considerar–se intemporal: el trasbals profund que la guerra produeix en les persones i en els valors morals, el desfermament de les passions i els odis quan hom no sap si demà veurà sortir el sol, la maduresa precipitada i a vegades forçosa dels infants...
Nou personatges de provinença i condició molt diferent conviuen i malviuen en un ambient claustrofòbic: una casa ocupada al front de l’Ebre, entre l’estiu i la tardor de 1938, mentre esperen el començament de la darrera l’ofensiva, que conduirà cap a la fi de la guerra. Disputes i passions, secrets i odis,  son el fil conductor d’aquest drama que Gespa posarà en escena a la Gorga els dies 20, 21 i 22 de gener de 2006.

 

 

Repartiment

PARE: Santi Caner
PETRA
: Àngels Dalmau
TRINI
: Sílvia Mielgo
VILLALBA
: Joan Sarquella
GUZMAN
: Xavier Salvadó
BUFA
: Miquel Alsina
NANO
: Eduard Riera
MARIANO
: Xavi Casanovas
JOAN: Jordi Massoni

Disseny d’escena i d’il·luminació: David Sagrera
Disseny de vestuari: Carme Solés i Marta Riera
Utillatge d’escena: Pepi Ramírez i Consol Tubert 
Disseny gràfic: Carles Garrido
Disseny de so: Casi Vargas
Maquillatge: Nuri Freixas i Núria Corredor
Tècnics d’il·luminació: Josep Lluís López i Oriol Ibañez
Tècnics de so: Alfons Bartolomé iCasi Vargas
Traspunt: Margarita Flaqué i Marta Riera
Informàtica: Jaume Duch,Francesc Tauler i Jordi Massoni
Construcció de decorats: Construccions metàl·liques
                                Caner i Fusteria Josep Lluís Ribas
Comunicació: Núria Domènech
Coordinació general: David Sagrera i Jordi Massoni

Direcció: Carles Garrido 

Agraïments: Associació de Gent Gran de Palamós, Josep Serra, F–22 Taller de fotografia, Josep M. Vives, Elvira Alemany, Paquita Bonet, Joan Galceràn, Josep Margarit, Josep Maria Oller, Jorge Fuentes, Fèlix Boquera, Ramon Boquera, Isabel Llambrich, Guillem Morera.

 

 
 

 

 

 



 

 

 

 

 

 

 

 

fotografies de Francesc Massoni

 

 

 

 

 

Agrupació Teatral La Gespa Palamós - Valoració del Públic: 9.64
1r PREMI DE LA 2a MOSTRA DE TEATRE AMATEUR DE SANT FELIU DE GUÍXOLS


La Casa de les Xives, el triomf deis veïns de dalt

Una de dues: o bé els temps estan canviant, o bé ens han agafat de tornada de tot. El fet que una agrupació teatral de Palamós, La Gespa, -el seu ambaixador teatral més ambiciós, tot s’ha de dir-, aconseguís guanyar la IIa Mostra de Teatre Amateur de Sant Feliu de Guíxols ens fa pensar que totes aquelles histories de rivalitats entre municipis ja formen part del bagul dels records (amb les bufes que s’havien arribat a donar fa uns anys alguns vailets milhomes, que encara ten en les galtes calentes!). El fet és que la gent de la Gespa de Palamós van arribar i moldre i van trencar una estadística bastant inamovible :jo pensava que les coses anirien d’una determinada manera (sabia que hi havia una nota molt alta i encara que passessin les setmanes ningú no la superava), i arriba la Gespa, i ho capgira, com si res. Ja són bastant així, els meus estimats Davids Sagrera, Carles Garrido, Pepis, Telmes i tota la corrua de noms que m’han acompanyat els darrers anys en terres de Miquels, Jordimassonis, Melis, Castellets i Canmonis.

Dic que són una mica així amb coneixement de causa: he estat sis anys a Palamós i conec la tradició dels atacats per Barba rossa pel carrer del Perill, bo i sortir-me’n acollit anys després per l’esperit afable de la gàbia daurada dels veïns del sud. Els primers sorpresos en guanyar: els palamosins, perquè (i no és voler crear mal ambient, o potser sí) en l’obra que van representar sobre el tren, La Tramviata, el dolent de la trama era el pobre noi de Sant Feliu de Guíxols, l’etern seductor galant raspat que és terriblement deixat de banda, caricaturitzat com a fatxenda i sòmines ja que es queda sense la novia que qualsevol sogra voldria. I ara va, i són els ganxons qui donen la màxima puntuació a la Casa de les Xives representada per uns palamosins folls d’una dolça metzina teatral.
Però haurien obtingut el primer premi a Sant Feliu o a Cannes, a Arbúcies, a Porto Alegre o a Pequín: com Sant Miquel, allà on van triomfen. Perquè tot i que feia més d’un any que ja no estan per Xives, que estan per altres obres d’entre dones, els palamosins anaven a matar, com es diu a les grans places, i a posar tota la carn a la graella. I si van guanyar, realment és perquè ho van suar. No la tenen més grossa: hi van posar tot el que hi havien de posar.

Dita tota aquesta broma seriosa, deixeu-me recordar que la Casa de les Xives no és, ni serà, una broma o una frivolitat. I ara adquireixo el to neutre, tirant a seriós. Les guerres, ni les civils ni les altres, no son ni frívoles ni divertides i per tant, els arguments que es porten a terme ambientats en aquestes escenes són per definició crus, grisos, encarcarats, ennavallats i necessàriament tristos. Agres i tristos, com un capvespre fred i negre de serial sentit i cru.

L’obra, molts la coneixeu, és trista, fosca, especial, com un maldecap esperpènticament tràgic. Però enmig de la rutilant negror hi ha una Petra que llueix o una germana petita, Trini, que creix enèrgica, viva i alhora mortal, com les flors dels revolts, com el jove que mor tan aviat, com l’esperança buida d’una guerra plena de contradiccions ètiques i morals. I un pare, el meu sempre benvolgut Santi, que hi és i no hi és en una contradicció perpètua, pensant per què coi em fan fora de casa meva, si jo sempre he viscut aquí i és el meu racó de món. Una casa de les Xives que va ser estrenada en castellà amb una joveníssima Amparo Baró, al Moratín de Barcelona, i al Marquina de Madrid, essent un rècord de permanència escènica i amb dues versions de televisió. Tot plegat, amb un decorat esplèndid, una dicció extraordinària, una direcció magistral, un joc de llums i so terriblement precís, i un savoir faire que ja no es pot dir amateur, van fer que els últims en arribar, lluny de pagar panyora, anessin més enllà del mite. Llarga vida a la Mostra de Teatre amateur de Sant Feliu de Guíxols a als seus guanyadors, els veïns de dalt.

 

Text de Pere Carreras, aparegut al Setmanari Àncora

 

Es varen acomplir les millors expectatives possibles i la votació popular va atorgar a Gespa la victòria en aquesta Mostra-Concurs, en que hi participaven quinze companyies amateurs. Un magnífica cloenda per aquest muntatge, estrenat el gener de 2006 i que, amb aquesta representació, es va donar per finalitzat

INICI

 

torna a la cronologia d'obres