L’aquari

L’amor que fa mal. L’amor que destrueix, sotmet, devora… Amor–desig, amor–mentida, amor–sexe, amor–odi, amor–dependència, amor–ràbia. Sona una música sensual a l’Aquari, que, com un cant de sirenes, envolta i embriaga els peixets innocents i els porta a morir entre les dents dels depredadors que s’amaguen entre les ombres. I al cap d’un instant torna la calma a les aigües blau–verdoses. La sang es dissol en l’aigua i els depredadors tornen als seus caus a esperar les noves preses, que sortiran a nedar refiades cada nit, atretes per la llum del neó. Entreu i asseieu–vos a la vora de la pista, o al fons de la sala, en la penombra. I mireu l’espectacle implacable de la vida i la mort. I tracteu d’esbrinar a quin d’aquests peixets, innocents o assassins, us assembleu. Perquè en el fons d’aquestes aigües, d’aparença falsament tranquil·la, l’Aquari és un mirall i us torna la vostra imatge –allò que us negueu a veure de vosaltres mateixos…